Sopa de magranes, figues de moro i daus de vermut rosso

Aquesta recepta pretén aprofitar algunes d’aquestes magranes que trovem als marges dels camins rurals o jardins i que sovint es pudreixen any rera any. No és un fruit tant exòtic com el mango, per el qual hi ha una extranya obsessió a l’alta cuina, però també és molt bo i saludable.

-Per començar anirem a recol-lectar les magranes, sovint hi trovarem algún habitant, a la part d’abaix, les tisoretes, que suposo que els agrada el suc dolç que va sortint (teoria meva). Aixó s’arregla amb uns copets a la magrana.

-Per les figues de moro, el mateix, en trovarem , pot ser no tant com les magranes, però sol haver-ni arreu. Aquests fruits els haurem de collir amb pinces o algún guant especial de jardineria, ja que punxen, i molt! (jo ho vaig fer amb unes pinces de barbacoa)

Curiosament ambdues són espècies “invasores” que s’han adaptat al medi des de fa segles.

Les magranes costen una mica de pelar, i pot ser per això no són tant populars com d’altres fruits. Un cop les hem pelat i hem tret la major quantitat possible de grans sense la pell blanca que els envolta (que amarga), les posarem a coure amb una mica de sucre (al gust). Un cop cuites, veurem que deixen anar tot el suc i que tenim un líquid rosat, el colarem per el “xino” per treure totes les fibres i la grana.

Al provar-lo en calent no tindrem una idea del seu gust, que millora notablement quan es refreda. Llavors, quan és fred, és potser el millor moment de acabar-li de donar el toc de sucre que volguem.

La magrana té molt valor alimentari (vegeu entrada a wikipedia)  i a ulls tancats ens pot recordar al gust de un suc de taronja o mandarina.

En quan a les figues de moro, és un tema una mica més complicat. Hi ha qui diu que s’han de posar a terra i remoure-les amb una escombra per “polir” les punxes, jo vaig optar per deixar-les en remull un parell d’hores (basant-me en una teoria meva que té a veure amb l’afeitat), i vaig aconseguir que s’estovèssin bastant les punxes.

Un cop deixades en remull, els vaig fer un tall transversal i, amb el mateix ganivet, vaig treure la polpa i les llavors (tot junt).

Ténen un color morat intens (aquesta varietat) i un gust que podría definir com a cactus dolç. No són especialment agradables totes soles, suposo que és acostumar-si.

Una altra propietat que hem de tenir en compte, és que són un potent estringent natural (diuen), per lo que no abusarem en quan a quantitat d’ingesta.

Un cop tenim totes les figues pelades i la polpa a punt, (i tot i així alguna punxa a les mans) passarem a fer el mateix procés que les magranes, coure amb sucre i passar per el colador per treure els pinyols.
Com que volem que el color morat ens quedi al fons del got, hi tirarem bastant més sucre que al suc de magrana, i ens ha de sortir un suc amb aquesta textura:

un cop tenim els dos líquids refredats i a punt, passem a posar-los al got o recipient on les volguem presentar (jo en uns gots de “xupito” grans), primer el suc de figues (que serà més pesant) i llavors el de magrana, ens podem ajudar d’una cullera per tirar el segon i que no es barregin (com si fèssim un café irlandés).

Montarem (prèviament) la nata, si tenim l’aparell , podem fer una escuma de oigurt grec, o els què ens passi pel cap.

També havia pensat en aromatitzar la nata o escuma amb alguna herba de les que trovem als marges, prop del seu medi natural, aquí queda la idea.

Ho vaig rematar amb uns daus de Vermut Rosso, per el seu gust dolcenc i amarg, aixó es fa escalfant el vermut i tirant-li unes fulles de gelatina, refredant o congelant, i tallant els daus.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s