Analogies entre cuina i fotografia

519 - Arc de St. Martí sobre la badia de Roses (i no , no està fet amb fotochop)
Composició de 8 fotos tirades a corre cuita, l’arc de St. Martí no és photoshop, de fet sería molt més difícil i el resultat discutible que tirar una foto a un arc de St. Martí.

Una de les preguntes més recurrents sovint és “però això és fotoshop no?”, (o el que seria el mateix, això té “truco” i m’estàs enganyant?, i que també podria ésser GIMP, Corel, Aperture, etc, hi ha molts programes d’edició).

A un li pot agradar més o menys el retoc fotogràfic, el HDR, i la foto més natural, o la fotografia analògica, el blanc i negre, o l’instagram  o els muntages, etc etc.. Del que parlaré avui no és de gustos personals, si no de desmontar una mica tota aquesta irracionalitat que envolta aquest tema que és particularment molest i pesat (alguns li dèien el “sindrome CSI”).

Ho intentaré fer a través d’analogies.

Un compra un producte fresc de primera, per exemple, un lluç de palangre pescat el mateix dia. A partir d’aquí, es pot fer de vàries maneres, al forn, a la planxa, amb més salses, amb allets fregits, etc.. Segur que si no maltractem el producte (sobrecocció, massa cru, una salsa criminal etc..) tindrem un plat de primera. En canvi difícilment tindrem un plat de primera amb un lluç mig podrit per moltes salses, tècniques de cocció o condiments que li apliquem.

En el cas de la fotografia, almenys de la manera que la treballo jo, la matèria prima és la llum. Poden haver-hi llums a l’alba, a la posta, en dies boirosos, de lluna plena, artificial, arcs de st martí, entre núvols de tormenta, llums de tardor, de tramuntana, etc etc.. la varietat és infinita ja que els dies no es repeteixen mai. En una fotografia de paisatge captar la llum és el més important, l’ambient que es respira i l’estació, la climatologia, com dic, infinits factors.
Un altre tema important és la distribució dels elements que volem fotografiar, la disposició i la proporció de les línees que hi apareixen, podem buscar simetries, la regla dels tres quarts, o simplement no seguir cap regla.

(El més sorprenent és que acaves, amb els anys, fent un arxiu de llum i records associats a la memòria, recordes la llum d’aquell dia però no què va passar o el què vas menjar, una manera interessant de complementar els records de la teva vida.)

El més important però, és que hi hagi bona llum i que aquesta ens impressioni a nosaltres, mitjançant la sensibilitat que puguem tenir. El paisatge en realitat és una projecció mental associada a emocions, un paisatge ens pot emocionar, no passa sovint, almenys a mi, no sóc d’emoció fàcil amb aquest tema i intento ser molt exigent, però al fi i al cap és el que busco.

Dèien els grecs que la bellesa està en l’ull de l’observador, i fins hi tot hi ha “negacionistes” de la realitat externa, i que aquesta només existeix al nostre cervell mitjançant els nostres sentits o en un somni, o que l’univers sencer existeix només quan un ésser conscient l’observa. Personalment crec que existeixen els fotons i les endorfines.

Desgraciadament la meva màquina no pensa com jo, ja que ella només hi veu zeros i uns, en el cas digital, o una substància química que reacciona, per aquestes coses de la química, a la llum que li arriva.
Un ha d’ajustar bé la càmera (aquesta màquina tonta) per què el què ha vist i ha sentit quedi mitjanament decent, com per exemple, horitzons torts, cels cremats irreparables, etc… Podem, des de la càmara mateix, ajustar tota una sèrie de paràmetres abans de fer la foto o ho podem fer després tirant una foto que sigui bastant neutra (que no hi hagi res sobreexposat, que no estigui excessivament saturada i contrastada, i que tot estigui al seu lloc, per exemple), podem tirar en jpg o en raw, tenir una óptica decent o molt bona, un millor o pitjor sensor.

També existeix el factor temps, pot estar passant una bandada d’estornells i pots perdre el moment intentant ajustar la càmara, o es pot amagar el sol just quan treus la càmara. Probablement les millors fotos de l’història s’han fet amb màquines rudimentàries i captant aquell moment, sense importar massa si el cel surt cremat, o mogut, dins l’ampli espectre del què pot ésser la fotografia (així com en la música podem tenir blues, jazz, techno, idm, clàssica, opera etc). Tot i així totes aquestes fotos han hagut de ser positivades, i treballades al laboratori posteriorment, si no fos així no existirien. En el cas que m’ocupa, parlo de fotografia de paisatge, el què vol dir poc risc, i temps de graduar paràmetres.

Tots aquest factors fan que el “negatiu” reflecteixi més o menys el teu estat mental, i és feina del post procés fer que això passi per el teu filtre personal i li doni la vida que va tenir en algún moment en el teu cervell.  I si vols sobrepassar el límit de lo vist doncs per què no? els pintors ho fan fa segles.

Si tirem una foto a contrallum i no volem cremar el cel, el terreny ens quedarà extremadament fosc, si tens un bon aparell és possible que la informació que hi ha en aquell punt la puguis recuperar, però veiam, jo sí veia el què hi havia, hi havia un prat verd llampant per què la llum el retro il-luminava! però el “negatiu” és completament negre, i si tiro per què es vegi el verd, el cel em queda totalment blanc i cremat i perdo totes les textures de núvols i colors!

En aquest punt necessitem, si volem reflectir el què hem vist, post producció, i un ha de calcular les fotos pensant en què després s’han de processar. Es pot ser més o menys xapusser en aquest procés, fins hi tot pots intentar processar un lluç mig podrit que no diu res per què sembli més pro (i fer trampes al solitari, ja que possiblement aquella foto tampoc et digui massa res a tú i tinguis poc nivell d’autoexigència i molt camí per endavant).

El tema és que al final tindràs més o menys sort a l’hora d’emocionar els demés amb les teves fotos, tampoc et correspón a tú saber-ho, si no simplement fer-les i deixar que elles soles es busquin la vida un cop creixen i se’n van de casa.

I fins aquí el meu intent i dret a defensa.

En música seria l’equivalent a mesclar, equalitzar i masteritzar.

(També podeu optar per “I exactament quin procés li has aplicat?”)

POSTA AL RIUET:

Després d’anar molts dies, es va produïr la màgia, el sol va sortir per sota els núvols, el riu estava quiet, i va començar a ploure. El prat verd va quedar completament fosc per no cremar el groc del cel.

Al riuet

POSTA A LA TALLADA:

Un lloc recurrent, després de 4 intents, ja que la localització m’agradava molt, aquell dia va sortir el sol per sota aquest núvol i va il-luminar el camp de blat (o ordi?) pel darrera. Aquell punt era important, ja que és quan el cereal passa de color verd a palla. El camí va quedar completament fosc i es va haver d’editar. D’altres anys s’hi ha plantat colza i és difícil tornar a repetir una foto semblant.

La Tallada

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s